L’àrea metropolitana de Barcelona és deficitària en termes de recursos hídrics: per la seva situació, pel seu clima i per la gran població i activitat industrial, és un territori que demana més aigua de la que l’entorn físic li pot oferir. Per això, bona part de l’aigua que s’hi consumeix prové de l’exterior.

Els rius Ter i Llobregat constitueixen les fonts de recursos hídrics més importants. Els darrers anys, ambdós rius han aportat prop del 70 % de l’aigua que es consumeix a l’àrea metropolitana, amb un repartiment en general superior del Llobregat, però que va variant en funció de si és un any sec o plujós. Per la seva banda, el riu Besòs, amb molt menys cabal que els altres dos rius, no constitueix una font directa d’abastament.

Els aqüífers representen la segona font més important de recursos hídrics. Existeixen un total d’11 unitats hidrogeològiques conformades dins els límits metropolitans. Les que més volum d’aigua aporten, entorn del 20 % del total consumit, són les del delta i la vall baixa del Llobregat i la cubeta de Sant Andreu, totes vinculades al riu Llobregat. S’usen principalment per a abastament d’aigua potable, per a reg agrícola i per a usos industrials. Els aqüífers del Baix Besòs i el Pla de Barcelona són de menys entitat que els de l’àmbit Llobregat: l’aigua que se n’extreu es dedica principalment a usos municipals no potables i industrials, i representa un 2 % del total consumit.

Un altre dels recursos disponibles és l’aigua dessalinitzada, que es produeix a la instal·lació de tractament d’aigua marina (ITAM) del Prat de Llobregat, i que es perfila com un recurs de garantia que es pot utilitzar en cas de necessitat, ja que la seva producció té un cost energètic molt superior al de la resta de recursos. Aquesta planta té una capacitat per a satisfer fins al 25 % de la demanda d’aigua potable de la metròpolis en cas que fos necessari, tot i que la seva aportació d’aigua durant l’any 2019 no va arribar al 5 % del total.

Finalment destaca l’aigua regenerada, com a recurs local i de garantia, per a usos que no requereixin qualitat d’aigua potable, com poden ser els ambientals, reg agrícola i de zones verdes, activitats industrials o subministrament d’aigua a zones humides, entre d’altres. L’any 2019 l’aigua regenerada va satisfer menys del 2 % de la demanda total metropolitana d’aigua.

La demanda d’aigua es pot classificar en dos grans grups: per una banda, la que correspon a consum (usos consumptius) per a activitats antròpiques, per l’altra, la que correspon a la demanda ambiental, on l’aigua esdevé un recurs per garantir la sostenibilitat dels espais naturals i per millorar el seu estat. L’any 2019 es van consumir a l’àrea metropolitana 293 hm³ d’aigua. D’aquests, 219 hm³ corresponien a aigua potable i els 74 hm³ restants a aigua no potable. A aquesta quantitat cal afegir-hi 102 hm³ de demanda ambiental, corresponent a l’aigua destinada a zones humides, cabals de manteniment o recàrrega d’aqüífers.

Dins els usos consumptius, es poden diferenciar la demanda domèstica, la no domèstica, la municipal, l’agrícola, l’aigua no registrada i l’aigua de rebuig. Durant l’any 2019 es van repartir de la següent manera:

 

La demanda domèstica, que engloba tot el consum d’aigua que es fa a les llars, concentra poc més del 40 % de la demanda total d’aigua a l’àrea metropolitana, i el 70 % de l’aigua facturada. Dins les llars, l’aigua es distribueix en diversos usos, tant a l’interior com, en alguns casos, a l’exterior, com poden ser els jardins i les piscines particulars.

S’ha fet un estudi específic per veure a quins usos es destina aquesta aigua, per a diferents tipologies d’habitatges (blocs de pisos, unifamiliar, adossades, amb zona comunitària, etc.) i en funció del perfil socioeconòmic dels seus residents. El resultat ponderat per a tot el territori metropolità es pot veure a continuació:

El consum domèstic s’ha reduït un 20 % en els darrers 15 anys. L’any 2019 se situava en 104,3 l/hab./dia de mitjana. Els principals factors que han propiciat aquest descens han estat els episodis de sequera, que van sensibilitzar la població i van ajudar a introduir canvis d’hàbits, la crisi econòmica i l’increment del preu de l’aigua (implementació del quart tram en la factura).

La demanda no domèstica d’aigua potable engloba com a consum més important el corresponent a indústria, establiments, hotels i oficines. A excepció de la indústria, que consumeix també aigua no potable procedent de pous, la major part de l’aigua consumida dins d’aquest grup és aigua potable.

De tot el consum no domèstic, la indústria és qui concentra la major part del consum, amb quasi el 55 % de la demanda. La segueixen la demanda comercial, amb un 22 %, seguida del consum d’oficines i hotels amb un 12 % i un 11 % respectivament.

L’any 2019 la demanda municipal d’aigua va arribar als 13 hm³, i representa el 4 % de la demanda metropolitana per a usos consumptius. S’inclou dins d’aquest grup la demanda d’aigua dels ajuntaments destinada al reg de zones verdes, al subministrament d’equipaments públics municipals, a la neteja de la xarxa de sanejament i a la neteja de carrers i fonts públiques i ornamentals, entre d’altres. Tot i que la majoria d’aquests usos no requereixen aigua d’alta qualitat, i d’acord amb la informació facilitada per les companyies subministradores i els mateixos ajuntaments, el 90 % del consum municipal se satisfà amb aigua potable. Només 11 dels municipis metropolitans utilitzen aigua subterrània. El reg de les zones verdes és el principal focus de demanda, que suposa de mitjana un 35 % del consum d’aigua dels ajuntaments.

Com a aigua no registrada s’entén la diferència entre l’aigua que entra al sistema d’abastament d’aigua potable (compra externa, pous propis, etc.) i el volum d’aigua registrat (facturat o no). Inclou les pèrdues de la xarxa, errors de comptatge dels comptadors o el consum no controlat. De manera conceptual, l’aigua no registrada pot entendre’s com una demanda del mateix sistema, ja que per subministrar un cabal a un client s’ha de comptabilitzar en el recurs un valor igual a aquesta demanda més l’aigua que d’alguna manera es “perd” pel camí.

L’any 2019, el rendiment de les xarxes d’abastament metropolitanes, ponderat segons el volum total subministrat a cada sistema, va ser del 84 %. L’aigua no registrada va suposar un volum de 36 hm³, un 12 % del total. Tot i així, s’observa una millora d’aquest factor, que va passar d’una mitjana del 79 % de l’any 2007 al 84 % de l’any 2019.

La demanda agrícola de l’àrea metropolitana de Barcelona es concentra sobretot al Parc Agrari, on hi ha el 70 % de la superfície conreada de regadiu dins aquest àmbit.

Dins la demanda agrícola s’inclouen la demanda d’aigua dels conreus, les pèrdues que es produeixen en el sistema de canals i corredores, i el volum d’aigua que s’infiltra al terreny. No existeixen mesures clares sobre el consum real en l’agricultura. Tot i això, i tenint en compte els conceptes anteriors, s’ha pogut fer una aproximació de 44 hm³ per any, un 15 % del total.

No tota l’aigua que entra a les plantes de potabilització acaba a la xarxa com a aigua potable. Els processos a què se sotmet l’aigua dins les plantes per millorar-ne la qualitat també consumeixen aigua. Aquest consum extra és el que s’anomena aigua de rebuig, i es pot calcular com la diferència entre l’aigua que entra a les plantes, procedent de rius o aqüífers, i la que finalment acaba al sistema per ser consumida. Aquesta aigua té un alt grau de concentració de sals, i prové bàsicament dels processos d’osmosi, electrodiàlisi reversible o de la neteja de membranes i filtres. L’alt contingut de sals fa que aquesta aigua no es pugui retornar als rius o als aqüífers, i per tant es condueix mitjançant els col·lectors de salmorres o aigües salobres cap als emissaris per a ser abocada al mar. És aigua que s’extreu del medi, i com a tal es considera com una demanda extra sobre els recursos disponibles.

L’increment d’aigua que es necessita per potabilitzar els 219 hm³ d’aigua potable que es consumeixen anualment a l’àrea metropolitana s’ha estimat en 17 hm³. Dins aquesta quantitat estimada no s’ha considerat el volum del rebuig resultant del procés de dessalinització de la ITAM (instal·lació de tractament d’aigua marina) del Prat, ja que es considera l’aigua marina com un recurs inesgotable.

 

Un dels problemes del territori metropolità és la dependència de recursos procedents de fora del seu àmbit. En un futur pròxim es preveu una reducció important d’aquests recursos. En aquest sentit, cada cop resulta més important que a l’àrea metropolitana s’aprofitin els recursos que provenen del seu propi àmbit. Dins aquest grup de recursos propis en destaquen els aqüífers tant del Llobregat com del Besòs, les aigües regenerades o altres recursos més atomitzats, com les aigües grises o aigües pluvials, que es poden aprofitar en l’àmbit local.

L’explotació dels aqüífers ha passat per diferents fases, algunes de les quals han arribat a fins la sobreexplotació, especialment durant els anys setanta, quan hi havia una important activitat industrial que demanava aigua. Actualment aquest recurs es troba en una fase d’equilibri, fins i tot amb marges considerables d’explotació, com és el cas dels aqüífers del Besòs. La seva potenciació és possible perquè se’n té cura i es gestionen activament . En aquest sentit es planteja l’actualització i el manteniment dels models hidromorfològics i de la base de dades d’extraccions i de qualitat. Una gestió activa i coordinada, amb l’escarificació de les lleres, la consolidació i l’ús de les bases de recàrrega i injecció artificial en pous han de permetre un aprofitament més sostenible d’aquest recurs.

Per la seva banda, l’aigua regenerada es presenta com un recurs de garantia per als usos que no requereixin una qualitat tan alta com la de la potable. Les estacions de regeneració actuals disposen de capacitat suficient per fer front a gran part de la demanda, amb una capacitat de producció d’uns 87 hm³/any. Les xarxes instal·lades estan preparades per fer un ús ambiental d’aquest recurs, un ús en agricultura o com a recàrrega dels aqüífers. Per incrementar-lo, potenciant l’ús directe, caldrà ampliar la xarxa actual, a banda d’adaptar els tractaments, ja sigui en origen o en el punt de demanda, als requisits específics de qualitat que els usuaris hagin de menester. Fer pedagogia sobre les característiques d’aquest recurs i les seves possibilitats és un altre punt en què caldrà progressar per ajudar consolidar-lo i potenciar-lo.

Finalment, cal considerar altres recursos que des d’un punt de vista local podem utilitzar. Les aigües grises suposen l’aprofitament de l’aigua de dutxes i banys per al seu ús en les cisternes d’inodors en habitatges i hotels. La seva implantació progressiva en noves promocions o en rehabilitacions d’edificis pot suposar un volum d’aigua reaprofitat de fins a 6 hm³/any, cosa que suposaria una reducció del consum domèstic del 5 %.

També a escala local, l’aprofitament de l’aigua de pluja, indicat sobretot en habitatges unifamiliars on hi hagi una demanda de reg del jardí, pot suposar també un recurs de suport i aportar en un any normal fins a 1,4 hm³, que cobririen el 35 % de la demanda de reg total. La potenciació d’aquests recursos s’ha de produir juntament amb campanyes de comunicació on es faci èmfasi en els estalvis per part del ciutadà i els seus impactes ambientals, amb suport per part de l’administració per facilitar-ne la implantació i el manteniment i amb metodologies per al control de la implantació i el funcionament de manera més o menys continuada. També ajudaria a donar-los impuls el fet que es recollissin tots aquests aspectes en ordenances i normes clares amb el seu corresponent seguiment i adaptació a les diferents realitats territorials.

 

L’eficiència fa referència a la utilització de menys recursos per dur a terme una funció. En el cas del cicle integral de l’aigua, aquesta eficiència pot tenir diferents accepcions, les més importants de les quals corresponen a l’eficiència en l’ús i l’eficiència en la gestió dels recursos.

Pel que fa a l’eficiència en l’ús, el primer aspecte que cal destacar és la reducció de la demanda. En aquest sentit, es poden aplicar mesures per reduir pèrdues de les xarxes, es poden implantar sistemes d’estalvi a les llars (aigües grises, airejadors/perlitzadors o sistemes de retorn, entre d’altres) o dur a terme campanyes de conscienciació, que, tal com es va veure en el darrer període de sequera, poden tenir un impacte molt positiu a curt i mitjà termini per reduir el consum d’aigua.

L’altre punt per fer més eficient l’ús és sens dubte adaptar la qualitat de l’aigua servida a la qualitat d’aigua requerida. Encara són molts els usos en què s’utilitza aigua potable quan es podria fer servir aigua de molta menys qualitat, sempre evidentment complint tots els requisits sanitaris que es requereixi. Reg de zones verdes públiques i privades, neteja de carrers, ompliment de cisternes, neteja de xarxes de sanejament, entre d’altres, en són un exemple. La potenciació de la utilització d’aigua regenerada o provinent dels aqüífers amb un tractament adequat, pot satisfer perfectament aquest tipus de demanda.

Per la seva banda, l’eficiència en l’ús dels recursos des d’un punt de vista ampli té a veure de nou amb la seva adequació a la qualitat de la demanda, que permet una reducció de recursos (energètics, materials i humans) que s’utilitzen en els tractaments. També la utilització de recursos locals augmenta l’eficiència de tot el sistema, ja que permet un estalvi de tot el que té a veure amb el transport de l’aigua d’un punt a l’altre.